Segons l’Article 510 del Codi Penal, Plataforma x Catalunya (PxC) hauria de ser castigada per la seva constant incitació a l’odi i discriminació a immigrants i col.lectius de cultura musulmana. L’article permet condemnar i frenar el discurs de l’odi que utilitzen partits polítics com el que ens ateny. Declaracions de SOS Racisme alerten que aquest article s’està buidant de contingut i els diferents criteris davant la seva interpretació i aplicació debiliten la lluita contra el discurs de l’odi i obren portes al discurs racista i xenòfob. No es pot permetre que l’acció neonazi quedi impune ja que posa en perill la convivència i la pau social i, per aquest motiu, l’actuació de la justícia amb sentències que facin avançar cap al respecte dels Drets Humans i els valors democràtics és de suma importància.
La prohibició de partits amb ideologia neonazi és una opció –tenint present, però, que il·legalitzar és insòlit dins d’un estat democràtic -, tot i que potser no és la que, amb el temps, conclouria amb més bons resultats. Que PxC sigui una formació política legal, l’obliga a adaptar-se a la normativa vigent en la creació d’un partit polític, entrar en democràcia i que el debat de les seves idees sigui obert. Si bé és cert que adopta el mateix discurs feixista d’organitzacions de caps rapats per tenir els seus vots, aquest partit, ara per ara, és marginal i té poca representació política. No té una base teòrica, utilitza un discurs populista, simple i directe i no té propostes sòlides. Qui té realment pes a les urnes és el Partit Popular, on alguns dels seus diputats ja assumeixen plantejaments de la ultradreta.
Segons l’historiador Carles Viñas, els traspàs d’organitzacions de caps rapats a l’esfera política és mínima. Sovint, aquestes organitzacions, atrauen joves que en determinat moment de l’adolescència o joventut, senten la necessitat d’identificar-se en grups que els fan sentir més forts, però que quan es fan grans els abandonen. Créixer a les urnes i institucionalitzar-se exigeix un gran desenvolupament organitzatiu. La majoria de bandes neonazis no ho arriben a fer mai ja que no aguanten una disciplina de partit, i per tant, no es pot dir que facin actuacions polítiques. Els pocs partits amb ideologia feixista que es presenten a les urnes, com ho són España 2000 –València- o PxC, ho fan per separat, fet que els dóna encara menys força. Ho demostra que actualment no tenen ni tant sols representació estatal.
Resulta més eficient combatre les organitzacions neonazis –sovint, alguns dels votants en potència de partits polítics d’ideologia similar- des de la prevenció, la sensibilització i l’educació, sempre i quan vagin acompanyades d’alternatives. En aquest sentit, a Alemanya, Brend Wagner va fundar Exit, un programa especialitzat en oferir ajuda i brindar alternatives de tractament i reinserció a la societat per membres de grups radicals de dreta que vulguin lliurar-se de les seves activitats criminals derivades del fanatisme ideològic de supremacia racial i odi als estrangers. De moment ja n’han resocialitzat a 400.
En quant als partits polítics que difonen l’odi cap a col·lectius i posen en perill els drets fonamentals i humans com PxC, els tribunals han de ser molt més contundents i severs. De ben poc serveix la prevenció, sensibilització i les alternatives si la justícia no és clara a l’hora de penalitzar discursos de partits que no garanteixen el respecte envers els drets humans, els valors democràtics, les llibertats públiques i la defensa de les víctimes del feixisme. Miguel Àngel Aguilar, Fiscal de delictes d’Odi, en una entrevista realitzada pels lectors de El País, explicava les dificultats que hi ha d’operar amb l’actual Codi Penal i la manca de voluntat dels polítics. Segons ell, és necessària la reforma del Codi Penal i de les lleis processals per combatre els delictes d’odi i discriminació. Sota cap concepte la llibertat d’expressió de la qual es beneficien partits d’extrema dreta ha de permetre emparar el discurs de l’odi.
Tots tenim un compromís moral i social en la lluita contra el feixisme i, en aquest sentit, el tracte mediàtic per part dels mitjans de comunicació resulta fonamental. Com explica l’ historiador Xavier Casals, la sobreexposició mediàtica que han fet diversos mitjans amb PxC ha provocat que, per una banda, s’hagi intentat desqualificar aquest partit però, per l’altra, se li ha donat un protagonisme no acord amb la seva real importància i popularitat. Si es parla de PxC s’ha de fer de manera molt conscient per no banalitzar en absolut el seu discurs feixista. Haurien d’haver sortit molt més a la llum els casos de delinqüència i corrupció dels integrants de PxC així com els seus orígens i accions feixistes. No s’han d’ocultar els discursos i les accions de partits i organitzacions neonazis, però se’ls hi ha de donar els altaveus mínims. La història està plena de víctimes del feixisme i davant del seu ressorgiment cal estar molt alerta.
Gemma Serrahima Mackay
