Davant la proposta de la prohibició del vel integral a països d’Europa, els seus defensors es recolzen en els principis de la llibertat, la igualtat i la seguretat. Però abans de defensar una mesura com aquesta caldria fer una reflexió profunda i sobre una base documentada entorn l’origen d’aquesta peça de vestir i la seva simbologia així com ser molt conscients des de quina posició es permet posar aquest tema sobre debat.
Quan una societat amb una cultura pròpia decideix intervenir, jutjar o entendre des dels propis estàndards i valors una altra societat que també té la seva pròpia cultura, estàndards i valors, és difícil no caure en l’etnocentrisme. Qüestionar des d’occident l’ús legítim o no del vel integral està íntimament relacionat amb aquesta mirada que fem de l’altre; en aquest cas la dona musulmana.
Establir una llei que prohibeixi l’ús del vel encomanant-se al principi de llibertat és caure en una contradicció, doncs prohibir és imposar i viola la llibertat d’expressar la pròpia identitat i creença de les persones. Però els defensors de la prohibició al·leguen que, en aquest cas, imposar no portar el vel integral és un mal menor ja que és aquesta peça de vestir que coarta la llibertat de qui la duu. Se solapen, doncs, els termes nicab i burca amb els d’opressió i submissió. El resultat de tot això és que, amb la prohibició de dur el vel integral, s’allibera la dona musulmana que viu esclavitzada.
Però què s’amaga darrere de tot aquest discurs? En la prohibició de dur el vel integral, hi ha una preocupació real pels drets de les dones musulmanes? La regulació de l’ús del burca o nicab és clau en la política de la dreta europea que fa viure amb temor a la seva societat la religió islàmica. Fonamenta la teoria del xoc de civilitzacions prenent l’ Islam com el Mal contra el qual lluitar i on la manera d’eradicar-lo és prohibir qualsevol expressió d’aquest, fet que acaba resultant en la ja molt estesa islamofòbia.
Per decidir sobre el vel integral s’ha de conèixer els seus orígens i múltiples simbologies que aquest adopta segons en quin medi o país s’utilitzi i, sobretot, s’ha de preguntar i conèixer els motius de cada dona que el duu. No només això, sinó que abans d’aproximar-se a l’altre un ha de ser capaç d’endinsar-se en la pròpia cultura i valors i esbrinar si la seva és una posició prou lliure i emancipada, l’única manera de no caure en paternalismes i conseqüentment en imperialismes culturals. Només així pot haver-hi un diàleg de tu a tu que resolgui els veritables problemes del món en que vivim.
Gemma Serrahima Mackay
